El pòrfir a la vida dels emperadors

 El pòrfir a la vida dels emperadors

A l’antiga Roma, el pòrfir era el símbol de l’autoritat imperial i el seu us estava relacionat amb el sistema de glorificació, exaltació i deïficació de l’emperador[1]. La utilització d’aquest material del color de la porpra es limitava a les divinitats, als retrats dels emperadors i a les arquitectures i ornaments de tots aquells espais que tenien a veure amb el princeps i els seus familiars[2]. Encara que segons l’època, l’emperador i la dinastia a la qual pertany el seu us varia, és en època tetràrquica quan assoleix el seu màxim apogeu. La vida i mort dels caps de l’imperi romans i bizantins transcorre dins en el porpra. 

Els emperadors naixien en el pòrfir: se’ls donava a llum a la Porphyra (Πορφύρα), la sala de naixements del palau imperial, una cambra de forma quadrada, amb cobertura piramidal, que estava íntegrament recoberta de pòrfir i rebia aquest nom pel color de la pedra. Els nascuts en aquest espai rebien el títol de Porfirogènits (Πορφυρογέννητος), és a dir, nascuts en el porpra[3], i així s’acreditava la seva legitimitat i ascendència imperial[4]. 

El terra que trepitjava l’emperador estava pavimentat amb pòrfir, igual que les seves estances, que també estaven recobertes d’aquest material. Això es pot apreciar al Palau dels Flavis al Palatí o al Palau de Dioclecià a Spalato (Split), on només s’utilitza el pòrfir per les cambres de l’emperador[5]. 

Dins el context de les cerimònies de la cort, sovint, en els llocs on es feien les parades processionals hi havia columnes en pòrfir, com passava al Philadelphion a Constantinoble[6]. En aquestes cerimònies, la porpra confirmava el significat del color reial reservat a l’emperador i era el símbol de la sobirania i de la distinció imperial[7].

El cap de l’imperi, abans d’entrar a palau, es prostrava (proskynesis – προσκύνησις) sobre una mena de roda (rotae) de pòrfir, ubicada al gran vestíbul[8]. Aquesta mateixa peça era la que acollia a l’emperador per últim cop, quan ja mort, rebia l’últim adéu en aquest espai[9]. 

En l’àmbit sepulcral de l’emperador és on el pòrfir adquiria més importància. La màscara mortuòria del difunt, realitzada en cera, es recobria amb porpra, igual que el llit sobre el qual es situava el cos. Cal indicar en aquest cas que l’important, més que el material, era el color, i per tant, pòrfir i porpra eren pràcticament el mateix[10]. 

En la decursio, la cerimònia de deïficació de l’emperador, fins i tot els aurigues dels carros que conduïen la imatge del cap de l’imperi vestien de porpra[11]. 

Pel que fa a les tombes imperials, s’utilitzaven sarcòfags, urnes i banyeres realitzades en pòrfir. Es coneix que Nerò va ser sepel·lit en un[12], i aquesta va ser la pràctica habitual fins a mitjan segle V amb Marcià[13]. 

----------------------

[1] LUCCI, Maria Luisa. entrada Porfido, a “Enciclopedia dell arte antica, classica e orientale”, VI, Roma, 1965. 

[2] Ibid. 

[3] GNOLI, Raniero. Marmora Romana. Roma: Edizioni dell'elefante, 1971. P. 100. 

[4] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit i GNOLI, Op. Cit. 

[5] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit.

[6] Ibid.

[7] CALZA, Raissa. Iconografia Romana Imperiale. Da Carausio a Giuliano (287-363 d. C.). Roma: “L’erma” di Bretschneider, 1972. P. 100. 

[8] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit. 

[9] GNOLI, Raniero. Op. Cit. P. 100. 

[10] Ibid. 

[11] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit. 

[12] Ibid. 

[13] GNOLI, Raniero. Op. Cit. P. 100.